Miquel Setó, juntament amb Xavi Mancho i Mireia González, integren l’equip creatiu d’Efímer, la companyia encarregada d’inaugurar la 28a edició de Fira Tàrrega amb el seu espectacle ‘Pop3’, un cub rubik gegant format per 9 pantalles de projecció immenses i articulades, que superat el mal temps de la primera jornada, van bombardejar a través de música, foc i imatges, un missatge que convidava a acceptar-nos a nosaltres mateixos tal i com som. Miquel Setó, juntament amb Xavi Mancho i Mireia González, integren l’equip creatiu d’Efímer, la companyia encarregada d’inaugurar la 28a edició de Fira Tàrrega amb el seu espectacle ‘Pop3’, un cub rubik gegant format per 9 pantalles de projecció immenses i articulades, que superat el mal temps de la primera jornada, van bombardejar a través de música, foc i imatges, un missatge que convidava a acceptar-nos a nosaltres mateixos tal i com som. Com comença la teva relació amb el teatre? Jo penso que la culpa és una mica de Tàrrega, de viure a Tàrrega, ser de Tàrrega i viure des de sempre la Fira del Teatre de Tàrrega; quan jo vaig néixer feia molt poc que la Fira estava en actiu i... no ho sé les coses es barregen. T’has format o ets autodidacta? Una mica de tot, autodidacta, format, es barreja tot en aquest món. Vaig començar amb el teatre amateur, després vaig passar al professionals, llavors vaig començar a estudiar, vaig fer un curs de maquinària i diferents cursos intempestius segons el que m’anava interessant, però mirant i escoltant se n’aprèn molt més. Després d’estudiar ens vam tirar de cap a fer una empresa. Quina empresa era? Primer vam fer Voltaires, i després vam canviar l’estil i vam crear una segona empresa que és Efímer, amb la que actualment estem treballant fent l’espectacle inaugural de la Fira. Quants anys té la companyia Efímer? Vam presentar la companyia l’any passat, per aquestes dates de la Fira estàvem tirant el logo endavant, tirant el nom fiscal i tot això. Vam sortir i al cap d’un any inaugurem Fira Tàrrega. Com ha anat? Des de direcció artística el Jordi Colominas ens va presentar un projecte que va anar evolucionant, va anar movent-se, fins que hem acabat aquí, a Pop3. Fira Tàrrega té una filosofia i és que vol inaugurar sempre amb una companyia catalana, l’any passat va inaugurar Deambulants i aquest any ens van dir ‘per què no inaugureu vosaltres?’ i va ser com un encàrrec. L’espectacle inaugural és una mena de coproducció amb Fira Tàrrega, ells paguen una part de l’espectacle i nosaltres fem una campanya de marketing brutal, és molt interessant per tot el tema de programadors. Quina és la filosofia d’Efímer? La filosofia d’Efímer és que nosaltres volem fer coses efímeres, no volem fer un espectacle dues vegades igual i durant aquest any ho hem aconseguit, vam començar amb el primer projecte gros, la inauguració del Museu de Lleida, un encàrrec molt potent. A partir d’aquí vam anar fent coses, la cavalcada de Reis de Barcelona; hem estat fent amb l’Auditori de Sant Cugat i el Mag Lari una coproducció, el concert màgic; i hem anat evolucionant; el dia 5 estàvem a Sabadell fent un macroevent, la inauguració de la Festa Major, i d’una cosa vas a l’altra. Com arribeu fins a Pop3? Pop3 és una bogeria, a nosaltres sempre ens agrada involucrar-nos en el que estem fent i van analitzar fredament el que és Fira Tàrrega. Fira Tàrrega és un gran anunci de publicitat on les companyies venen a vendre el que tenen. I us heu inspirat en el Pop Art... Nosaltres trobem que la publicitat és molt popera, cada vegada juga amb conceptes més estranys i és el que vam fer, hem agafat i hem creat un anunci gegant de publicitat, i la publicitat des del món artístic comença amb l’Andy Warhol, vam trobar que era genial. Nosaltres som d’una generació com molt jove i ens han influenciat molt els anuncis, vam néixer amb el comecocos, el vamos a la cama... i fent una mica una retrospectiva hem agafat això, hem tancat els ulls i hem escoltat la lletra, per saber què ens estava dient i a partir d’aquí hem posat unes altres imatges per exemple amb la cançó del comecocos hem explicat un problema com el de l’obesitat, projectant-ho en unes pantalles gegants, també al escoltar la música del Barco de Chanquete ens vam adonar que parlaven de l’especulació immobiliària... i hem anat buscant els nostres referents i canviant les imatges. La primera part de l’espectacle és com una lluita constant i la segona part és que pensem que tothom vol tenir la vida perfecta i nosaltres venem el que vol la gent a través de tres personatges perfectes que de cop i volta es comencen a distorsionar, llavors ensenyem els personatges reals de la vida. El què volem dir és que cadascú ha de ser com sigui i que visca la pluralitat. Al final peta tot i els tres personatges decideixen fer un viatge interespacial a la lluna, els posem dins un coet, surten volant però piquen amb l’spuknik, i muntem una gran festa final, això és el que ens queda, que cadascú faci la seva vida. Quantes persones es necessiten per moure aquest gran cub? L’equip nostre és molt petit però ens expandim molt. L’equip creatiu d’Efímer està format per Xavi Mancho, el de producció; Mireia González que porta imatge i després jo. També tenim al Jordi Alborn, cap tècnic que fa que tot això funcioni i després tindríem a la Natàlia Lloreta, que fa l’edició de vídeo de Pop3. I en aquest espectacle i gairebé sempre, tenim al Rafel Plana el compositor musical. Tots junts fem un grup molt estrany en el qual tothom col·labora i aporta alguna cosa de sí mateix. Entre la música, la imatge i la pirotècnia, que és un complement més estrany encara amb la Companyia del Foc, fem la unió de tres companyies, nosaltres donem la cara però al darrera tenim el que faci falta. En aquest espectacle concretament, hi treballem 20 persones. Treballeu en gran format, destacaries algun espectacle que us hagi suposat un repte més arriscat? Nosaltres no ens sentim actors, la Mireia és molt il·lustradora, surt de les arts plàstiques, a mi m’agraden més els invents impossibles, això és una mica el cartell que ens han posat, el Xavi s’encarrega d’ordenar les visions de tothom... el pacte d’Efímer és aquest, que cap projecte s’assembli a l’altre. A ‘Pop3’ estem treballant amb 40 tones de pes, perillant amb gent... cada muntatge té un repte, de vegades artísticament, de vegades tècnicament com és el cas d’aquest, però amb carinyo els recordarem tots.
