Opinió

'Castells de vent a la Catalunya Nova', de l'Associació Amics de Montblanquet

Fer castells de vent és una frase feta referida a algú que té un projecte fantasiós, que no toca de peus a terra, però també ens ho podem agafar de forma literal: parlem de molins de vent més alts que la Torre Agbar. Parlem de com un bon propòsit per combatre l’emergència climàtica es converteix en un nou desequilibri territorial i en una injustícia ambiental.

Una allau de nous projectes de parcs eòlics aterren, altre cop, a la Catalunya Nova; especialment a l’Anoia, la Conca de Barberà, les Garrigues, la Ribera d’Ebre, la Segarra i l’Urgell. El motiu és la desregulació derivada del Decret llei de 2019 del Govern de la Generalitat per combatre l’emergència climàtica.

L’energia eòlica té importants aspectes positius: és renovable, inesgotable, no emet contaminants -si prescindim dels efectes de la fabricació dels molins i de la dificultat o impossibilitat de reciclatge dels seus components-, i ofereix un baix cost per quilowatt.  Però el Decret llei l’han fet amb molta improvisació, al servei d’empreses multinacionals de l’energia (la italiana Enel, Naturgy, Green Capital Power, Acciona...) i amb una manca de planificació que intensifica el desequilibri territorial i la injustícia ambiental. Amb el Decret les multinacionals poden buscar municipis poc poblats, envellits i amb molt de sòl barat. El desequilibri, si no es frena, incrementa progressivament la desigualtat.

El parc eòlic de Cobertran com a exemple paradigmàtic

A la serra  del Tallat, a la carena entre l’Urgell i la Conca de Barberà, hi ha un dels tres parcs amb més potència del país (50 MW). Aquest parc és molt a prop del petit nucli de població de Montblanquet, pedania de Vallbona de les Monges (l’Urgell), amb una vintena d’habitatges. Després de més de quinze anys des que ha entrat en funcionament, els resultats actuals són desencoratjadors per Vallbona (243 habitants en un municipi de 34 km²): en aquest temps, el municipi ha perdut població, l’escola roman tancada, el monestir cistercenc de Vallbona segueix sent el més desconegut de la ruta del Cister i, fins i tot, ha tancat l’única botiga que hi havia.

Doncs bé, ara es proposa una massificació, ja que al ja existent la multinacional del sector ENEL n’hi vol afegir un de nou: el parc eòlic de Cobertran, amb 10 nous aerogeneradors de grans dimensions que arriben als 200 metres d’alçària amb pala. Cap dels gratacels de Barcelona va més enllà dels 155 metres; la torre Agbar, per exemple, en té 140. A més, un dels molins es troba a menys de 900 metres del poble de Montblanquet, els altres a mil i escaig. Un malson per als veïns i els dos allotjaments rurals que restarien afectats en l’essència del turisme rural. Un altre molí va a 100 metres d’una granja d’ous ecològics, l’únic negoci que viu al poble i de la terra.

L’aposta unilateral pel parc eòlic que sembla desprendre’s d’una carta adreçada per l’alcaldessa de Vallbona als veïns assenyalant només els beneficis econòmics del projecte eòlic pot tancar les portes a altres alternatives de millora. Tant de tipus turístic per la massificació de molins en la ruta del Cister, per exemple, com d’atracció de projectes de vida de noves famílies, i més davant l’opció del teletreball, que podrien ajudar a reviure els territoris poc poblats.

La gran majoria dels veïns i veïnes de Montblanquet es queixen dels demolidors impactes del projecte en cas que tiri endavant. En primer lloc, els molins tenen un alt impacte visual perquè projectarien ombres discontínues sobre el poble, sumat a les torres d’alta tensió de nova construcció i a l’obertura de grans pistes que destrossarien els camins rurals. En segon lloc, l’impacte acústic pel moviment mecànic de les aspes xocant contra el vent emeten un soroll intens sobre el poble. Finalment, el projecte té una especial afectació sobre les aus perquè moltes xoquen contra les aspes en rotació en ple vol (afectaria ocells protegits en perill d’extinció com la terrerola vulgar i l’esparver cendrós) i també es veuria afectat el proper estany d’Ivars que marca una important ruta migratòria. Per tant, tota aquesta riquesa natural quedaria per sempre malmesa i amb ella les possibilitats de reactivació econòmica que, amb voluntat i suport, es podrien fer.

Per això valoren que, si calen nous molins, hauria de ser l’Ajuntament qui ho impulsés amb un projecte on participessin ciutadans i empreses locals amb la finalitat de poder determinar-ne l’oportunitat i, si convé, la dimensió i la ubicació. Alhora caldria que la rendibilitat quedés al territori i no en mans de grans multinacionals. En definitiva, entenen que es produeix una clara desproporció entre beneficis i impactes negatius. Resulta prou indicatiu que molts municipis propers en situació semblant a Vallbona de les Monges hagin optat per aturar projectes molts similars i, per això, consideren que l’Ajuntament de Vallbona  s’hauria d’oposar a atorgar cap llicència, si més no, fins que sigui possible abordar un ampli debat democràtic sobre les seves conseqüències presents i futures.