Durant la postguerra, dominada per les prohibicions i repressions, amb els consegüents exilis, empresonaments, etc., les entitats culturals catalanes van fer un enorme esforç per a la recuperació de la llengua des del silenci més absolut. […] Durant la postguerra, dominada per les prohibicions i repressions, amb els consegüents exilis, empresonaments, etc., les entitats culturals catalanes van fer un enorme esforç per a la recuperació de la llengua des del silenci més absolut. En aquell moment van imposar el castellà com a llengua culta; el català, però, era la llengua viva, la que es parlava a les cases, i per aquest motiu va sobreviure. Amb l’onada de la immigració dels anys 60 el català va començar a conviure amb el castellà. Des de llavors Catalunya viu un procés sociolingüístic molt complex, liderat pel que s’anomena bilingüisme. Avui dia, tots els catalanoparlants som– diguem-ho així– bilingües. Tots. Fins aquí tot queda clar. Com també és claríssim que el català és la llengua pròpia de Catalunya –així ho diu la Constitució–, i, per tant, oficial. I ara ja entrem amb ambigüitats de tota mena: el castellà resulta que també és la llengua pròpia de Catalunya. Qui s’ho ha inventat, això? Que potser és propi el català a la resta de l’Estat? Els catalans, això, no ho podem denunciar. Només faltaria. Atesa, doncs, aquesta "propietat" inventada, el castellà ha de ser oficial, juntament amb el català. Fruit d’aquest embolic de conceptes, la societat catalana és bilingüe: una societat que, segons "experts en la matèria" gaudeix d’una gran riquesa, pel fet de tenir dues llengües pròpies. Sis plau! Quina mentida més ben ideada per poder actuar còmodament al nostre territori. El bilingüisme no és res més que això: el procés de substitució d’una llengua dèbil, en aquest cas el català, per una altra de forta i consolidada, el castellà. No ens enganyem. Hi ha qui acusa les teories pessimistes sobre l’ús del català, desgastades de tants anys de repetir-les, i s’aferren a la falsa esperança que pràcticament el 100% de la població sap el català. I què? Això, senyors entesos, és el menys important. El futur d’una llengua no equival a la competència lingüística que se’n té, sinó a l’ús que se’n fa. El futur d’una llengua són les persones mateixes, i sobretot la seva actitud. El castellà és ja actualment la llengua col·loquial en molts punts de la geografia catalana, sobretot a les àrees metropolitanes, la que s’utilitza pel carrer, en definitiva, la llengua viva. La història es repeteix. Fa segles, el llatí, la llengua culta de llavors, va deixar pas a la llengua anomenada llatí vulgar, que no era altra que el català, la qual es parlava a les cases, al carrer, etc. El català, doncs, pot molt ben acabar com el llatí, sent la llengua culta, però morta. Resulta, però, que amb això el Govern espanyol no en té prou. Des de la democràcia més pura que ells ens fan creure que defensen imposen una tercera hora de llengua castellana a les escoles de primària de Catalunya, mesura, segons ells, totalment necessària. Quina manera més cínica de tergiversar la realitat. Quin serà el següent pas? És una incògnita, però malpenseu i l’encertareu. I és que només han canviat les formes, però, l’objectiu és el mateix. I, suposo que, una vegada més, els nostres estimats polítics es quedaran amb els braços plegats. Ja hi estem acostumats.
