Doncs no acaba de ser gens normal no tot el que està passant. Aquest article primer el volia dedicar al Messi, però els últims esdeveniments de l’Afganistan gairebé me n’han tret les ganes. De fet, tot el que està passant allà et treu les ganes i la gana. Amb el que els ha costat a les pobres dones afganeses aconseguir guanyar cada petit privilegi i que ara vinguin aquesta colla de tarats del cap i els hi prenguin tots de cop.
Perquè entre altres coses ara les dones afganeses tindran prohibit treballar fora de casa, llevat d’algunes doctores i infermeres, però que no sé ni si així voldria ser al seu lloc; també tindran prohibides qualsevol activitat fora de casa i sempre han d’anar acompanyades del seu mahram, el parent masculí més proper sigui el pare, el germà o el marit; no podran ser tractades per cap metge de sexe masculí; se’ls prohibeix el dret a l’ensenyament i l’educació i han de tornar a portar el burka, aquella mena de vel espès, que les tapa de cap a peus, només amb una reixeta per veure el mon des d’allà, que només de pensar-hi ja és per posar-se malalta. M’imagino amb aquesta calor, completament tapada de la cara, sense poder respirar, veient la vida completament deformada des d’uns foradets, que si les mascaretes al cap d’unes hores ja fan pudor, i és la nostra pròpia olor, no em vull imaginar com deuen olorar els burkes que els deuen portar setmanes senceres.
Poden ser maltractades en públic, i ja no cal dir en privat, i fins i tot lapidades, mortes a cops de pedra si el marit diu que li ha estat infidel, sense necessitat d’haver de provar res. Però és que no poden parlar en veu alta, no poden riure, no poden cantar... no poden viure. I aquesta angoixa pel poble afganès, però sobretot per les dones i nenes afganeses em crea un malestar indescriptible. Ja fa temps que cada dia més vaig perdent la fe en la humanitat perquè d’humanitat anem una mica escassos. Fins i tot em fa cosa anar a la platja perquè penso en la quantitat d’ànimes innocents que hi ha deixat la vida. Tots fugint d’uns règims polítics dictadors i opressors. I no puc deixar de pregar perquè mai ens haguem de veure en una situació com aquesta. I és per això que davant de tanta barbàrie, tant dolor i tant sofriment, ara encara m’indigna més tot l’affaire Messi.
Perquè sí, Messi ha estat molts anys el millor jugador del mon i el seu currículum professional no el qüestionaré pas ni un sol moment, ara el seu vessant personal i humà potser deixa molt a desitjar. De memòria va una mica escàs, perquè hauria de recordar que va arribar aquí tenint només 12 anys i, tot i que ara en té 34, no ha estat mai capaç de dir dues paraules en català, amb tot el que això hauria representat per la nostra llengua, pels nens i nenes que l’admiren i pel que representa el mateix club; el van formar, el van ensenyar i tots van treballar per ell, perquè fos l’estrella, perquè quan juga amb la selecció argentina no és el mateix i ara ja vull veure com li anirà al Paris Saint Germain amb tants galls en aquell galliner.
Doncs això, que Messi ha deixat clar que ell era culer de butxaca i no de cor i que prou li han omplert tots aquests anys, i que hauria permès que els seus companys s’abaixessin el sou per poder cobrar ell el mateix sinó més. Que no sé si s’ha parat mai a pensar que cobra el mateix ell en un sol dia, i cada dia, que les noies del Futbol Club Barcelona en tot un any. I que això tampoc és normal. Que mentre es paguin aquestes barbaritats i es vagin creant rics sense cor, el mon no pot anar bé de cap manera. M’agradaria dir que acabeu de passar bon estiu però prou costarà.