Ho sé. Sé que començaré l’any amb molta gent en contra, però jo no vull parlar d’en Joan Manuel Serrat artista, que com artista tothom sap que és bo i no en vull qüestionar pas la vàlua, tot i que jo era més, molt més de Llach. És curiós perquè abans hi havia com dos corrents, els pro Llach i els pro Serrat. A mi en Serrat no m’agradava massa, tot i que admeto que té algunes cançons molt bones, les primeres i en català sobretot; en canvi, les d’en Llach m’agradaven totes i me les sabia de memòria. És igual, no escric per explicar-vos els meus gustos musicals, perquè hi ha d’haver gustos per a tot. La meva idea és parlar avui del Serrat persona, de la seva vessant més personal i humana.
I és que veient l’últim concert que va fer al Palau Sant Jordi per acomiadar-se dels escenaris, en un moment donat, em vaig indignar i vaig haver de canviar de canal. Va ser en aquell moment que ell comença a parlar per acomiadar-se en català i un espontani del públic (o potser no tant espontani) va cridar en “castellano” i ell sense afegir ni una paraula més en català va canviar d’idioma. Tot per un sol brètol que demanava que parlés en castellà. Que dic jo, que a tot arreu on ha anat es deu haver acomiadat amb la llengua d’allà, doncs la d’aquí per si no ho recorda, és el català. I de sobte em vaig adonar que d’aquell “noi del Poble Sec”, del “nano”, no només pel pas dels anys, ja no en quedava res. Em vaig preguntar què se n’havia fet d’aquell noi que va renunciar anar a Eurovisió perquè no li van deixar cantar la cançó en català, aquell gest, el significat de defensar la seva llengua, aquesta que ara no parla ni a casa. Que tampoc ho entenc, perquè el famós any 1968 en què es va negar anar a Eurovisió va ser l’any que va treure el seu primer disc en castellà.
I pensar que va ser un dels pioners de la Nova Cançó catalana i va formar part dels Setze Jutges amb el número tretze… En canvi, el 2017 va assegurar que el Referèndum de l’1 d’octubre no era transparent, i que tot i que ell és una persona a favor dels referèndums, en aquest cas no hi havia condicions per votar. I ho diu ell que va haver d’exiliar-se. Amb anterioritat també ja s’havia manifestat dient que no era convenient per a Catalunya independitzar-se d’Espanya.
De premis de les espanyes els té gairebé tots: la Orden Civil de Alfonso X el Sabio; la Medalla d’or al Mèrit en el Treball, etc. Aquí, tot i que el 2004 va ser elegit Català de l’Any i el 2007 va ser guardonat amb la Medalla d’Honor del Parlament de Catalunya, en reconeixement per la seva labor en defensa de la llengua i la cultura catalanes, com a membre els anys 60 dels Setze Jutges val a dir, crec que no té encara la Creu de Sant Jordi, que ja estan tardant a donar-li, perquè ara a cada casa n’hi ha una i que la van donar als germans Muñoz d’Estopa, que fins on jo sé, Estopa llevat de ser de Cornellà, ni per Catalunya ni pel català han fet gran cosa per no dir res, per no parlar a més de la lletra de les seves cançons, que traspuen masclisme pels quatre costats.
Doncs apa, dit això, continuo dient que Paraules d’Amor és una gran cançó, però que ell m’ha decebut molt des de fa ja molt.