L’escrache, en català hauríem de dir escarni, o potser “escratx”, és un tipus de manifestació en la qual un grup d’activistes es dirigeixen al domicili o lloc de treball d’algú a qui es vol denunciar públicament. La seva finalitat és fer visibles davant l’opinió pública els fets denunciats o l’actitud presa pels denunciants davant un fet concret. Actualment, aquesta paraula s’ha fet famosa per l’ús que en fan alguns col·lectius com els miners, els afectats per les preferents bancàries i sobretot la Pah (Plataforma d’afectats per la hipoteca). No és pot negar que Ada Colau, activista social i reconeguda portaveu i cofundadora de la ja esmentada plataforma i portaveu alhora de l’entitat a escala estatal, ha fet un gran enrenou.
El govern, acusa a la plataforma de violència, mentre que ells es defensen i diuen que tant el govern com els diputats menteixen quan diuen que els seus “escraches” són violents, i que el que volen és criminalitzar a les víctimes dels desnonaments. La policia, a instàncies del govern suposadament, ha ordenat als agents a substituir la paraula “escrache” per assetjament o amenaces, mentre que des del sindicat de la mateixa policia se’ls recomana fer servir paraules com seguiment o manifestació pacífica, per evitar ser acusats de denúncies falses.
Si voleu que us digui la veritat, crec que a hores d’ara encara gairebé ningú sap què vol dir la paraula “escrache”, paraula ben estranya per cert. Sembla ser que la paraula “escrache” és d’origen argentí i fa referència a la persona que vol enganyar a una altra amb un bitllet fals de loteria premiat, que vindria a ser el que aquí coneixem per “tocomocho” o “bicoca”.
Doncs l’altre dia, l’expresident del govern espanyol, Felipe González, va fer una suposada crida a la reflexió sobre els “escraches” i va dir que la mobilització no pot derivar en violència contra les persones. Fins aquí, força correcte, però va afegir: “Per què un nen ha d’aguantar pressió a la porta de casa seva?” Home senyor González, sense posicionar-me a favor de la Pah, moviment amb el qual tampoc estic totalment d’acord, els nens que pateixen un desnonament, no tenen pressió a la porta i a dins de casa. Ha viscut vostè les escenes dramàtiques d’alguns desnonaments? I això va venir perquè es veu que fa uns dies, un grup d’uns 200 manifestants, encapçalats per l’ex secretari general d’Alianza Popular, Jorge Verstrynge, (ja ho diuen, cria cuervos y te sacaran los ojos), van anar davant la casa de la vicepresidenta del govern, Soraya Sáenz de Santamaria, i li van fer un “escrache” amb la corresponent escridassada contra el govern per la seva posició amb el tema dels desnonaments, cosa que no va agradar gaire per no dir gens, a la vicepresidenta, i també van fer un minut de silenci per les persones que s’han suïcidat víctimes dels desnonaments.
Ara bé, no tots s’ho prenen tan malament. La Botella per exemple, va desafiar a uns joves que li feien un “escrache” i els va dir “seguiu-me, seguiu-me”, i es va quedar tan panxa. Tant com quan van morir les cinc noies a la discoteca de Madrid i ella se’n va anar com si res a un spa a Portugal. I és que jo sempre ho he dit, per fer de polític, s’ha de tenir estómac, sobre tot, si no ets polític.
