Opinió

Els altres catalans

La trucada d’un amic, em va transmetre la temuda i malgrat tot, esperada noticia. El bo d’en Paco Candel, ens ha deixat! Coneixedor i admirador de la seva obra i de la coherència de la seva vida, vaig tenir la sort de compartir amb ell alguns moments d’aquests darrers anys gràcies a un amic comú, l’escultor Ferran Soriano. Amb ells havíem recorregut i gaudit també, dels principals indrets de Bellpuig, dels seus monuments, dels equipaments, de la seva gastronomia... dels caragols del Coscollar... La seva senzillesa, la seva capacitat d’admiració per les coses, la seva bonhomia, feien que com un nen, trobes admirable fins i tot les més petites coses, els més petits detalls... La trucada d’un amic, em va transmetre la temuda i malgrat tot, esperada noticia. El bo d’en Paco Candel, ens ha deixat! Coneixedor i admirador de la seva obra i de la coherència de la seva vida, vaig tenir la sort de compartir amb ell alguns moments d’aquests darrers anys gràcies a un amic comú, l’escultor Ferran Soriano. Amb ells havíem recorregut i gaudit també, dels principals indrets de Bellpuig, dels seus monuments, dels equipaments, de la seva gastronomia... dels caragols del Coscollar... La seva senzillesa, la seva capacitat d’admiració per les coses, la seva bonhomia, feien que com un nen, trobes admirable fins i tot les més petites coses, els més petits detalls... Veí, tota la seva vida, d’aquesta altra Barcelona, d’allà "Donde la ciudad cambia su nombre", després d’exercir diversos oficis, una llarga malaltia el projectà a transcriure sobre paper, i a viure en coherència amb allò que era fruit de les seves profundes observacions. Mai va deixar el seu barri, la seva gent, aquells "altres catalans", tots aquells nouvinguts dels anys cinquanta i seixanta. El seu exemple, el seu discurs, fou guia per fer entendre a molts dels que arribaven la necessitat i l’exigència per integrar-se en la societat d’ acollida i a aquesta d’acceptar com a propis als nouvinguts. Com deia el president Pujol, (qui per cert, el dia del funeral, acaparà l’emotivitat i les mostres d’amistat, de familiars, amics i veïns) "hi ha hagut literats millors, sociòlegs més formats, periodistes més prestigiosos, però cap d’ells pràcticament ningú, ni entre els més eminents ha tocat amb tanta humanitat i alhora amb tanta eficàcia un tema que per Catalunya ha estat i és cabdal, el de la immigració..." Ara, davant onades migratòries molt més plurals, és més difícil trobar veus - guia com la d’en Candel. I a fe que fan falta! Catalunya ha estat sempre terra d’ acollida, però la força de la globalització i la heterogeneïtat dels que arriben, fa més complicat el missatge. Si que val però, la essència d’en Candel. Compartir els seus problemes, demanar-los que lluitin amb nosaltres per a aconseguir un país millor, per a combatre les injustícies atàviques que ens asfixien, per a que sentin amb nosaltres l’orgull de pertànyer a un país socialment modern... Deia Candel, "I l’home acaba estimant la terra on viu, sobretot –fixem-nos-hi bé, perquè això és molt important-, si aquesta terra no li és hostil; i és aquesta generositat la que, al capdavall, el venç i se’l fa seu". El missatge de Paco Candel és per tant ben viu ! Amb la seva obra, amb el seu exemple, ha fet com els grans, i sovint senzills homes, aquells que traspassen la frontera de l’efímer i esdevenen immortals. Immortals absents. Josep Pont i Sans Diputat al Parlament, per servir-vos.