Opinió

'El resort de Catalunya' | Opinió d'Adriana Fort, periodista

Prop del 75% de la població activa del Pirineu de Lleida va patir un ERTE durant la pandèmia a causa de la dependència del turisme que pateix el territori. Un any després, el 10 de febrer de 2021, Damià Calvet, conseller de Territori i Sostenibilitat, visitava el Pallars Jussà i piulava que des del seu partit “volem crear oportunitats perquè la gent desenvolupi el seu projecte de vida on desitgi i que el Jussà no sigui terra de pas, sinó d’atracció turística”.

Tot just uns mesos abans d’esclatar la pandèmia, el desembre de 2019, una esllavissada tallava la C-13 a Llavorsí. Calvet es va desplaçar fins a la zona afectada i va afirmar que els problemes de comunicació que pateix el Pallars Sobirà s’arreglarien amb la construcció de dos túnels; un al Pallars Jussà i un altre al port de la Bonaigua, tots dos a quilòmetres de distància del lloc dels fets. Des d’alguns mitjans nacionals van apuntar que l’esllavissada tallava els accessos a les estacions d’esquí perquè, és clar, el turisme sempre és el primer.

Un podria creure que després de les conseqüències de la crisi del coronavirus es replantejaria aquest model econòmic, però resulta que els darrers mesos estem debatent tot el contrari: presentar el Pirineu als Jocs Olímpics d’Hivern 2030. Potser la idea no em semblaria dolenta si no fos per la poca cobertura d’Internet del meu poble, les carreteres fetes caldo o el futur laboral encarat al turisme que m’ofereix el Pirineu. Em sembla ridícul haver de recordar, a hores d’ara, que entre la temporada de ràfting i la d’esquí, al Pirineu hi viu gent.