Opinió

'Dia de la dona', de Teresa Miserachs

Escric això el dia 8 de març, i com cada any, malgrat les diferències imposades aquest any per la pandèmia, arreu es celebra el Dia Internacional de la Dona Treballadora. Perquè així va començar, reclamant els drets igualitaris entre homes i dones per un mateix treball i perquè les dones tinguéssim les mateixes oportunitats i accés que els homes.

Però el sector femení, una vegada més ,no està per massa celebracions. Pel que es veu, de poc serveix que cada any llegim manifestos i fem manifestacions per reivindicar una cosa que ens hauria d’estar concedida de forma natural i encara avui en dia, només un 6% aproximadament dels alts càrrecs els ocupen dones.

Les dones des de sempre tenen una situació laboral molt més precària que la majoria d’homes i s’enfronten a moltes dificultats afegides per accedir a un lloc de treball pel sol fet de ser dones. Bé, d’acord que ara és difícil per tothom, però per a una dona, encara ho és més; i si ets dona i immigrada ja no cal ni parlar-ne. Les dones amb estudis primaris són un 19,4% i malgrat que el nombre de dones amb estudis superior supera el dels homes, tenen un percentatge d’ocupació de 20 punts per sota d’aquests aproximadament amb els mateixos estudis.

I en els processos de selecció encara avui dia solen ser freqüents les ofertes de feina clarament sexistes, redactades amb un llenguatge ben diferenciat masculí o femení depenent del tipus de lloc de treball de qu`è es parli. I tal com està el mercat, no seria gens estrany que tot plegat fes un gran pas enrere amb el que ens ha costat arribar fins aquí. Fa uns dies, per exemple, vaig poder llegir un anunci que demanava: “Chica con buena presencia y con derecho a roce”. Increïble però cert en ple segle XXI. Davant d’un procés de selecció com aquest, sobren les paraules, i falten denúncies i consciència. D'una vegada, les dones hauríem de perdre la por a denunciar, per exemple, al paio aquest que es permet posar un anunci d’aquesta mena i que és evident que no vol pas una administrativa sinó una dona de companyia.

A més, el 80% de les persones amb una ocupació a temps parcial són dones. El salari brut anual percebut per les dones, representa un 70% del que reben els homes, i això és el que és conegut com a bretxa salarial, i que és per aquest motiu que el dia 22 de febrer ha estat elegit com a Dia Europeu per la Igualtat Salarial entre Homes i Dones. I malgrat cobrar molt menys les dones, només un 23% dels empresaris espanyols tenen intenció de contractar-les si són mares o tenen intenció de ser-ho. Ser dona, gairebé mai ha estat cosa fàcil, però avui en dia, és una tasca ben complicada si volem tenir els mateixos drets que tenen els homes. Les dones, a més i només per la condició de ser dona, estem supeditades a condicionants com l’edat o el fet de ser mares o persones cuidadores, i aquesta és una crua realitat que no podem eludir.

Les dones treballen de mitja unes 56 hores setmanals, en front de les 40 hores de mitjana que treballen els homes “privilegiats” que encara tenen feina.

Potser cal una mica d’ironia i sarcasme per poder trobar-hi alguna  part positiva i sobreviure en aquest maleït món laboral, però costa trobar-hi justificació. En primer lloc, l’esperança de vida de les dones és més llarga que la dels homes, la qual cosa farà més difícil haver de sobreviure amb la mísera pensió que cobrarem si arribem a cobrar perquè haurem cotitzat menys anys per poder dedicar-nos als fills o als pares, perquè haurem cobrat menys els anys que hàgem treballat i perquè n’hi ha que no paren de robar, potser mal viurem però almenys, viurem. Malgrat totes les festes, celebracions, dies de la Dona o de la Igualtat Salarial, la precarietat continua tenint sexe, i aquest és femení. La pobresa continua tenint nom de dona, i davant d’aquestes dades tan poc optimistes, només podem fer una cosa, lluitar TOTS junts, homes i dones, per aconseguir equiparar els drets entre els uns i les altres. Si no defallim, tard o d’hora ho aconseguirem.