Doncs al moment d’escriure aquesta columna, el gran moment ha arribat i ja falten poques hores perquè comenci una representació basta i dramàtica simulant un judici just però que tots sabem, nosaltres i ells també, que de just no en té res. D’entrada ja no només perquè en el cas dels Jordis, per exemple, no haurien d’haver estat un any i cent setze dies injustament empresonats (els altres no els va de gaire), sinó perquè des d’un primer moment tots sabíem, ells i nosaltres també, que això no va de justícia, va de política; que això no va de democràcia, va de dictadura disfressada. I tots sabíem i sabem que la sentència ja fa temps que està escrita, perquè és una sentència segons ells exemplar i dissuasiva, no sigui que algú més tingui la mala idea de voler defensar els drets de tot un poble.
Ja l’altre dia, quan vaig veure el vehicle que van utilitzar per transportar els nostres presos, creieu-me quan us dic que vaig patir un atac d’ansietat, angoixa en estat pur, perquè jo tinc claustrofòbia i em vaig imaginar per un moment tancada hores i hores en aquell espai tan reduït, sense llum, sense ventilació, sense poder-me moure, botant pel mal estat de les carreteres... vaig començar a sentir un nus a l’estómac que va fer que se m’obrís l’hèrnia de hiat, ho vaig notar ben bé i encara la tinc oberta perquè el mal d’estómac m’està matant, i unes ganes de plorar que no trobaven aturador. Només pensava: quin tracte més injust i més inhumà!
I per si tot això no fos de per si prou cruel, els anomenats trifachito van muntar un sarau que no els ha acabat de sortir del tot bé. Em refereixo a la manifestació del passat diumenge a Madrid, que no els vull treure mèrit, però que al capdavall 45.000 persones són les que es van anar a manifestar a Brussel·les i pagant-se ells el viatge i les despeses, que sembla que el trifachitono repara en despeses i posaven autocar i entrepà de mortadel·la a tots els que volguéssim fer turisme per la capital i de pas anar un parell d’hores a Colon a moure la rojigualda. Doncs no, 45.000 persones per una població de gairebé 47 milions d’habitants no acaba de ser un èxit no, perquè seguint la lògica aclaparadora dels partits constitucionalistes deu voler dir que més de 46 milions no estan per la unitat d’Espanya.
I avui surt una “filtració” molt oportuna de la Moncloa, que diu que Pedro Sánchez s’estaria plantejant convocar eleccions pel 14 d’abril a mode de pressió perquè li aprovin els pressupostos. Perdoneu tota la meva gosadia, i potser la meva ignorància també, però jo sóc de les que crec que si no accepten parlar d’autodeterminació per parlar d’autogovern ja van tard; que si no accepten la figura d’un relator, ni observadors i a tot el que els demanem la resposta és NO, nosaltres, bé vull dir que els nostres representants polítics, han de ser valents i dir que la nostra resposta a tot també és NO. Perquè ja fa massa temps que ens enganyen; perquè a mi tots aquests hereus del franquisme em fan més por que una pedregada d’estiu però no podem obligar que en Pedro Sánchez va donar suport al 155, se’n vanta tot cofoi i no deixa de ser un hereu més.
Companys, no defalliu. El temps us farà justícia. Llum als ulls i força al braç.