Opinió

La pel·lícula de la quinzena: Libertad (Clara Roquet, 2021)

Clara Roquet, guionista consolidada del cinema català amb pel·lícules com 10.000 km o Els dies que vindran, s’estrena com a directora en una pel·lícula a priori lleugera, però que encapçala totes les inquietuds de l’adolescència. Aquesta òpera prima retrata els estius comuns entre costes catalanes que, a priori pot dibuixar un quadre simplista, però la força del subtext plasma mil i un conflictes en un entorn vacacional d’allò més comú.

Sinopsi

La família Vidal passa a la seva casa d’estiu les últimes vacances de l’àvia Àngela, que pateix Alzheimer avançat. Per primera vegada a la vida, Nora, de catorze anys, sent que no troba el seu lloc en el món. Els jocs de nens li semblen ridículs, i les converses dels adults encara hi van grans. Però tot canvia amb l’arribada de Libertad, una noia de quinze anys i filla de Rosana, la dona colombiana que cuida a l’Àngela. Rebel i magnètica, la Libertad es converteix en la porta d’entrada a un estiu diferent per a Nora, i les dues noies ràpidament forgen una amistat intensa i desigual. Juntes descobreixen els primers avantatges i inconvenients de la vida adulta, descobrint un món nou on la Nora se sent més lliure que mai.

Crítica

Libertad és una pel·lícula que parteix d’una història corrent: els canvis de l’adolescència, les ganes de fer-se adulta o la manca d’experiència. Però l’obra va molt més enllà de la pubertat de la Nora; aconsegueix plasmar tot un entramat de relacions conflictives en una família aburgesada, el privilegi, el racisme altiu de les elits o les multiplicitats de l’amor maternal. En si mateixa, la pel·lícula és una meravellosa reflexió sobre el privilegi des de molts prismes. Els personatges presenten diferents situacions envers la llibertat, la gestió de les emocions i el seu egoisme, i l’ús de la mentida en benefici propi. També cal destacar la bona construcció dels personatges, que estan plenament diferenciats i, així i tot, aconsegueixen intercanviar-se els rols. És imperatiu comentar la fotografia: un pèl trencadora amb les convencions, però tradicional alhora que nostàlgica. La direcció artística sap treure suc d’un nombre d’espais limitats sense fer-los avorrits, encapsulant la narrativa en punts estratègics que s’intueixen com a metàfores dins la mateixa història. Una obra dirigida amb delicadesa, que denota sensibilitat en cada detall.

On la puc trobar?

La podeu trobar a la cartellera dels cinemes.