“El carrer és un espai de trobada i FiraTàrrega l’ha de preservar”

Abigail Ballester i Anna Giribet - FiraTàrrega

Abigail Ballester assumeix la direcció de FiraTàrrega després de dues dècades vinculada a la fira, mentre Anna Giribet continua al capdavant de la direcció artística. Ambdues coneixen de prop el projecte i el món de les arts escèniques, i afronten el repte de fer evolucionar una Fira amb 46 anys d’història sense perdre allò que la fa singular. 

Abigail, encetes una nova etapa com a directora executiva de FiraTàrrega. Com afrontes aquest nou repte?
A.B. Personalment, em fa molta il·lusió poder posar el meu granet de sorra en aquest quinquenni. Fa més de vint anys que estic vinculada a la gestió i producció cultural de FiraTàrrega. Vaig començar a visitar-la com a professional amb el Teatre Principal de Lleida i amb l’Associació de Teatre per a Tots els Públics, i sempre he dit que FiraTàrrega és la fira on més còmoda m’he sentit. 

I tu, Anna, quin és el teu perfil professional?
A.G. Ara mateix la meva professió és plenament la direcció artística. El públic i els professionals veuen quatre dies de fira, però per arribar a aquests quatre dies hi ha molts mesos de feina. Nosaltres ja fa mesos que tenim converses en què no parlem només de l’edició 2027, sinó també de la del 2028 i d’estratègies a més llarg termini.

FiraTàrrega celebra enguany 46 anys. Què creieu que ha de continuar sent intocable i què ha canviat radicalment durant aquests anys?
A.G. Jo diria que radicalment no ha canviat res. FiraTàrrega és un esdeveniment que va fent canvis, però els fa de manera progressiva. Jo crec que una de les coses que no s’haurien de canviar perquè formen part de l’essència de la fira és la barreja que hi ha durant aquests quatre dies entre la part professional i la part de públic. Aquesta confluència és el que sovint s’ha definit amb les tres F: festa, fira i festival. Hi ha d’haver un equilibri entre la part professional, que és la part de mercat i d’indústria i que actua com a motor econòmic, i la part del públic convencional, que és la part més humana, més emocional i de vivència. Que tot això convisqui al mateix nivell és, precisament, la gràcia. Penso que és aquesta fórmula la que ha permès que, 46 anys després, continuem sent aquí.

Aquest equilibri també té una dimensió territorial?
A.G. Sí, treballem amb una mirada glocal: hem de mirar des de l’àmbit local, però amb una repercussió internacional; i, alhora, mirar des de l’àmbit global amb una repercussió local. A vegades es dona molta importància als programadors que venen de fora o als projectes europeus, però això no vol dir que no treballem els projectes del territori. 

I què més forma part d’aquesta essència que no voleu perdre?

A.G. Una cosa molt important és que l’equip de FiraTàrrega sempre ha estat molt crític amb nosaltres mateixos. Però aquesta crítica constant és la que ens fa evolucionar, no som conformistes. Ens preguntem constantment què podem provocar, cap a on podem anar i què podem fer diferent. Aquesta crítica constructiva és el nostre motor i ens permet avançar, de vegades més ràpid i de vegades més a poc a poc.

La professionalització de la fira ha fet perdre una mica aquell esperit de festa més desbordat que havia tingut?

A.G. FiraTàrrega ha evolucionat, com han evolucionat tots els esdeveniments i la mateixa societat. Aquella festa dels anys vuitanta i noranta més associada a la festa per la festa continua existint, però d’una manera molt més tangencial. Ara és un esdeveniment molt més específic, amb molta gent que ve perquè li agrada el teatre i les arts escèniques. Amb tot això, el mercat és avui un dels pilars de la fira, però hi ha molta gent que ve com a públic i ni tan sols s’adona de tota la dimensió professional que hi ha al darrere.

Precisament, aquesta part de mercat és força desconeguda per al públic general. Què hi passa, a la pràctica?

A.B. El mercat està ubicat al Club Natació, que és la llotja professional. Allà es facilita que els espectacles que es presenten a la fira puguin ser contractats per programadors i festivals. És probablement la gran part desconeguda pel públic general, però també una de les que genera més impacte econòmic. Hi venen uns 1.200 professionals, que dormen, mengen i consumeixen a la ciutat, i després hi ha tota la contractació que es genera.

Amb tota aquesta maquinària professional, com s’aconsegueix no donar l’esquena al públic que ve simplement a gaudir de la fira?

A.G. El fet que treballem amb arts de carrer ja implica que no hi ha una separació. Les arts de carrer són sovint considerades les arts més democràtiques perquè, en la majoria dels casos, no hi ha barreres econòmiques. Els artistes són molt a prop, et miren a la cara i actuen a les places i als carrers.

Vivim en un moment de digitalització. Creieu que trobar-nos al carrer és ara més necessari que mai?

A.G. El digital té moltes coses bones, però també hi ha hagut usos que ens han allunyat de la presencialitat. I justament el teatre, les arts vives i, encara més, les arts de carrer reivindiquen això. El carrer és un espai de trobada i FiraTàrrega l’ha de preservar.

Anna, quan selecciones un espectacle, què ha de tenir perquè diguis: “Això ha de passar per FiraTàrrega”?

A.G. Hi ha molta creació i cada vegada hi ha més recursos i molt bones idees. El que intentem seleccionar són peces que tinguin alguna cosa singular, alguna cosa que no s’hagi vist abans o que, com a mínim, s’afronti d’una manera diferent. Pot ser a través de l’escenografia, del gest, de la narrativa o de la dramatúrgia. El meu objectiu és crear un menú d’imaginació, amb propostes pensades perquè el públic s’hi pugui submergir i que ens faci pensar en tornar a casa.

És una responsabilitat important, tenint en compte el volum de propostes que rebeu.

A.G. Molt. Es presenten al voltant de 900 propostes i acabem seleccionant-ne unes 50 o 60. Per tant, hi ha molta gent que es queda fora amb propostes molt potents.

Enguany la inauguració anirà a càrrec de Kamchàtka amb un espectacle que aborda les migracions. Per què heu volgut començar la fira amb aquesta proposta?

A.G. El muntatge aborda un tema molt actual, la mercantilització dels migrants. Però Kamchàtka no ho aborda des d'un discurs polític explícit, sinó que ho fan des de la condició humana, des de la bellesa i des de la mirada. El públic veurà aquest viatge de les persones migrants, aquesta espera, aquest transitar d’un lloc cap a un altre. Estic molt contenta que puguem inaugurar la fira amb aquest espectacle.

Un altre dels reptes que apareix a la programació d’enguany és l’accessibilitat.

A.B. Amb l’Associació Alba fa anys que hi treballem. Enguany, l’11 de setembre, a les 13 h al Teatre Ateneu, hi haurà una sessió adaptada de Una brillant imperfecció (o mort d’un pianista), de la Cia. Vero Cendoya. La funció incorporarà un sistema d’ajuda auditiva per radiofreqüència per a persones que utilitzen audiòfons o implants coclears en posició T.

Quin és el principal repte econòmic que afronta FiraTàrrega?

A.B. Un dels reptes que ja hem començat a treballar amb l’equip és veure com podem aconseguir més finançament privat, perquè no podem dependre únicament del finançament públic. En vint anys hem perdut aproximadament un milió d’euros de poder adquisitiu, parlant en xifres rodones. La vida puja, els costos pugen i el cost tècnic també s’ha disparat.

I, al mateix temps, FiraTàrrega manté una aposta important per la gratuïtat i pels preus reduïts. No és una contradicció?

A.B. Hem de trobar aquest equilibri. Volem mantenir la màxima gratuïtat possible o uns preus molt reduïts, i això fa que la taquilla sigui una font d’ingressos només fins a cert punt. Si fóssim una fira o un esdeveniment completament tancat i de pagament, els ingressos serien uns altres. Però no és el nostre model. La nostra raó de ser també és que la gent pugui sortir al carrer i trobar-se amb els espectacles.