Text: Roser Torruella / Foto: Roser Torruella
L’escriptor Josep Vallverdú (Lleida, juliol del 1923) és un referent en el món de les lletres catalanes, ha guanyat nombrosos premis i ha rebut molts reconeixements, el darrer la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya. Aquest estiu l’hem visitat a casa seva a Balaguer per conversar amb ell sobre la seva trajectòria i altres temes d’actualitat.
Ha estat un autor molt prolífic i amb els seus 97 anys encara escriu. Per exemple, el passat 23 de juliol, diada de Sant Jordi alternatiu, va publicar Camp de Mart (només una estrella) en col·laboració amb el diari Segre. Durant la seva dilatada trajectòria, ha tractat tots els gèneres literaris, però amb quin es troba més còmode?
Em trobo molt còmode amb el dietari, que no és un diari. Un diari és una cosa més íntima mentre que el dietari és un comentari o un relat d’allò que veus que passa al teu voltant i on expliques com t’impressiona a tu i com pot impressionar als altres. A més, el dietari et permet passar d’un tema a l’altre de manera digressiva, penso que és molt estimulant. Durant la meva trajectòria, n’he escrit set o vuit i m’ha agradat molt. Ara en tinc un de Balaguer de començat que serà molt variat.
Tot i això, si penso en la idea de trobar-me a mi mateix i de reflexionar, el gènere que m’agrada més és la poesia.
Com explicaria la trajectòria i evolució de la seva obra?
Crec que hi ha tres etapes molt ben definides. La primera des de la meva conversió a autor (que ja publica obres) fins als anys vuitanta del segle passat en què predominava la literatura juvenil. Si m’encarregaven un llibre de text però també el feia i també escrivia poemes, tot i que no eren tan meditats com els actuals. La segona etapa va anar des dels anys vuitanta a aproximadament el 2000 en què van predominar els llibres de memòria i més personals. Durant aquells anys també escrivia llibres juvenils, bé com dèiem amb el meu amic Isidor Cònsul, eren novel·les de frontera, ja que tant les podia llegir un xiquet de 14 anys com un adult. La tercera i darrera etapa va començar al voltant del 2009 i fins ara, està centrada en la poesia. Des de llavors he publicat cada dos anys un llibre de poemes, ara ja estic preparant el sisè.
‘Rovelló’ s’ha convertit en un clàssic perenne, amb nombroses edicions i traduït a diferents idiomes, tot i fer més de mig segle de la seva publicació. Quina contribució creu que ha fet a la literatura infantil i juvenil?
Sí, però no només a infants i joves sinó també a persones grans, ja que aquestes el llegien juntament amb la quitxalla. De petit, a casa del padrí havia vist gossos i quan vaig anar a viure a Puiggròs, en un xalet amb pati, vaig tenir dos gossos. Abans però només recordant els gossos que havia conegut o la simpatia que havia desprès per algun d’aquests, se’m va ocórrer el Rovelló. La novel·la (publicada l’any 1969) explica la història d’un gos durant el primer any de la seva vida amb les experiències que viu, les trompades que rep, els desenganys, els ensurts, les alegries, les amistats que fa... i un any de la vida d’un gos equival a 9 o 10 anys de la vida d’un nen o d’una nena. Per tant, quan un nen o una nena de 9 anys llegeix Rovelló es veu reflectit una mica amb les aventures i peripècies del gos, i aquest crec que és el principal motiu del seu èxit. L’altre és que vaig escriure la novel·la d’una revolada, amb 11 estones, i de manera lineal, sense passos enrere ni endavant.
Rovelló va agradar molt des del principi, tot i que penso que a les escoles els mestres n’han fet un mal servei, l’han fet llegir massa. Hi ha altres llibres de literatura juvenil que he escrit que també han tingut molt bona acollida com El fill de la pluja d’or (potser s’ha editat tant com Rovelló), La creu dels quatre anells o Un cavall de Roma. Un dia a una mestra li vaig comentar perquè no canviaven la lectura obligatòria per un d’aquests i em va dir que no, que Rovelló agradava molt als alumnes i que els mestres ja el tenien per la mà.
Realment, Rovelló va caure molt bé. En una ocasió a Agramunt vaig coincidir amb una senyora que anava amb una nena petita, se’m va acostar tota decidida i li va dir a la jove: “Veus, ell és el papà del Rovelló”. Ho vaig trobar perfecte perquè era molt complicat d’explicar a un nen d’aquella edat que aquest senyor havia pensat i escrit la novel·la. Aquella frase em va desprendre una gran simpatia que vaig estar a punt de remenar la cua (riu).
Considera que els més petits llegeixen poc?
Sí, però els adults també llegeixen poc, que encara és pitjor. Amb la imatge, la gent ha perdut l’interès per la notícia comentada i escrita, potser diumenge publicaran una editorial i se la llegiran, però ara la informació ve donada pel mòbil, un invent diabòlic (el mòbil). No és que li tingui tírria però el faig anar tan poc com puc, només per telefonar i enviar WhatsApp, no gran cosa més. De fet, no sé fer cap cosa més, no sé què és una app i tampoc m’interessa, ha arribat un punt que m’he parat. Aquí tinc una impressora que per escanejar un document has de fer 14 operacions prèvies, he decidit que no la vull utilitzar. I és que tinc 97 anys, que ja són molts, i no vull saber més de tecnologia.
Aquest any ha estat guardonat amb la Medalla d’Or de la Generalitat, un dels pocs guardons que li faltava per recollir. Va comentar que aquest premi pesava. Per què?
Sí, em pesava espiritualment, com un sentiment fort i representatiu. Rebre aquest guardó va ser un reconeixement important a la meva trajectòria, ja que suposa que la gent em respecta i valora la meva obra, i que m’he dedicat molts anys a escriure. Ara ja només em falta que em nomenin cardenal (riu).
En el seu discurs també va destacar que no era del món del descans. Està treballant en algun nou llibre?
Hi havia un autor francès que deia que la inspiració és treballar una mica cada dia i els llatins tenien la frase ‘Nulla dies sine linea’ (cap dia sense escriure). Però això crec que es porta a dins, en el meu cas he estat sempre molt actiu. De petit, quan el pare i la mare sortien a passeig, em quedava sol a casa i en dedicava a construir-me les meves pròpies joguines.
Sí, en aquests moments estic treballant en diferents projectes. Estic fent un llibre que es dirà A bord del català, he treballat tota la vida per l’amor per la llengua catalana i hi explico, en forma de dietari, la meva relació amb el català. A més, al setembre està previst que surti un nou llibre de poemes titulat Pa de fornell.
Tot i ser de Lleida i viure en diferents indrets (Barcelona, Puiggròs...), la seva relació amb Balaguer l’ha mantingut des de fa molts anys. Com veu la ciutat?
Balaguer m’agrada molt i voldria que sembles una ciutat europea en neteja i pulcritud. Un dia vaig caure per una vorera en mal estat i el metge d’urgències em va donar un paper adreçat al jutjat de guàrdia. En comptes del jutjat vaig preferir portar-lo a la Paeria. Al cap d’uns dies em vaig trobar l’alcalde i li vaig comentar, però encara no he rebut resposta. Realment la ciutat de Balaguer està una mica deixada, com si les persones que se n’han de cuidar, no hi posessin tota l’atenció possible.
Quan vaig aprovar les oposicions, que vaig quedar el primer, el tribunal em va preguntar quin institut de Barcelona volia escollir. Els vaig respondre que m’interessava el de les Borges Blanques, volia conservar la plaça allí, i es van quedar parats. Sempre m’ha agradat viure en ciutats petites. He estat a Sant Feliu de Guíxols (llavors tenia 12.000 habitants), a Puiggròs (no tenien institut i la relació amb les Borges sempre ha estat molt intensa, encara hi vaig a impartir algunes conferències), a Balaguer (en una primera ocasió del 1956 al 1959 quan vam venir amb la Isabel a treballar a l’institut, i ara) i a Lleida (on ens vam traslladar perquè l’Eloi -el seu fill- pogués rebre una educació millor). Després vaig tornar a les Borges, perquè Lleida la trobava massa gran. Allí vaig treballar-hi vint anys més, primer al col·legi dels caputxins i després a l’institut (quan es va construir). I quan em vaig jubilar vaig buscar una altra ciutat petita, l’Espluga de Francolí.
I Lleida en general?
També està molt deixada. Mira que és la ciutat on vaig néixer, viure i treballar, i fins i tot la passada primavera havia d’haver estat reconegut com a Fill predilecte, però el nomenament es va haver d’ajornar a causa de la pandèmia.
Quina opinió té de la gestió de la pandèmia de la Covid-19?
És una epidèmia bíblica. No n’hi ha hagut gaires així a escala mundial. Al segle XIV va haver-hi la pesta negra, que va matar la tercera part de la població i va afectar els països europeus. Aquesta és del món global. Crec que no s’acabarà mai del tot, el virus continuarà existint però quan hi hagi una vacuna, estarà molt controlat. Ara però sembla que el virus ja no és tan agressiu. Quan sento que hi ha un brot, m’espanto, però llavors diuen que afecta 8 o 9 persones i que la majoria passaran el virus a casa durant 14 dies. El passat mes de novembre vaig tenir una forta pneumònia (mai havia tingut res) i al cap dels mesos, vaig preguntar a la metgessa si també havia pogut passar la Covid-19. Em va assegurar que no, de fet quan em vaig tractar, al cap de dos dies la febre ja havia desaparegut. La Covid-19 és molt mala bèstia però penso que quan es conegui bé el virus i si tots fem bondat, els casos seran molt lleus.
I de l’actual situació del país, quina valoració en fa?
La crisi econòmica i social derivada de la crisi sanitària per la Covid-19 serà molt forta. Catalunya és un país de petites i mitjanes empreses, moltes no podran tornar a obrir o es veuran obligades a tancar perquè no els sortiran els números. Veurem, però la situació és complicada.
Quina opinió té de la monarquia? I de la fugida de Joan Carles I?
Partim de la base que sóc antimonàrquic des de sempre. El meu pare era republicà i el meu avi, carlista. Vaig rebre una doble educació: rural per part del meu avi (d’anar i fer hort, cuidar les bestioles del camp...) i civil per part del meu pare (que l’altre pensi com vulgui però que cal respectar-lo), i sempre m’ha tirat més aquesta última.
De fet, als països del sud no queda cap monarquia, ni a Portugal ni a Grècia ni a Itàlia... I a Espanya es manté perquè la va imposar (que no restaurar) Franco.
La fugida de Joan Carles I podria suposar el final de la monarquia espanyola, no es pot dir mai perquè no saps quins poders ocults hi ha. Cal tenir en compte que darrere l’estat i el govern, hi ha un altre estat que mou els fils, el poder fàctic que se’n diu, pot ser l’exèrcit, l’església... o bé un conglomerat de tot plegat. Hem de pensar que el poder polític no existeix, existeix el poder econòmic i els reis estan subjectes a aquest darrer.
El que no té sentit és que una persona sigui intocable. Quan algú fa una cosa mal feta, el que ha de fer és explicar-se. Penso, doncs, que si aquest senyor se n’ha anat, doncs que no torni, però a mi no m’agrada com ha actuat. Considero que hauria d’haver-se quedat, tornar els diners i donar les explicacions pertinents, i llavors tindria dues opcions: Tirar-se un tret al cap o demanar permís per marxar. Actualment la monarquia no té cap crèdit.
