Quan milers de lleidatans aclamen Lorena i els CDs de Bustamente i David Bisbal arrasen a les llistes de vendes fent guanyar milions d’euros a les discogràfiques hi ha músics que fugen de les fórmules comercials per endinsar-se en la recerca de nous llenguatges musicals. Aquest és el cas de Ramon Martí, un bellputxenc de 29 anys que no dubta a passar penúria econòmica i que compagina la creació musical amb les classes de guitarra i producció musical que imparteix al seu domicili d’Ivars d’Urgell. Podeu contactar amb ell trucant al telèfon 680 547 647. Quin és el principal problema amb què es troba algú que es vol dedicar a la música? Poster el meu problema és que el que a mi realment m’interessa és experimentar, buscar nous llenguatges musicals, innovar. La música s’ha convertit en un gran negoci i el que és difícil és fugir d’això i aconseguir viure. Hi ha una gran quantitat de gent que consumeix música de la mateixa manera que consumeixen tants productes que no tenen ànima, sense esperit. Podríem posar com a exemple el menjar o la televisió brossa. Coses que digereixes i et quedes buit. És molt difícil fugir d’aquest mercat. La gent estem acostumats que ens ho donin tot fet i mastegat. Com vas descobrir la música electrònica? Fa vint o vint-i-cinc anys. Quan el que vols és fer música, davant la falta de diners has de trobar maneres d’optimitzar molt els recursos. Jo no em podia permetre pagar hores d’estudi de gravació. Això em va portar a investigar molt en el camp del so. Llavors vas descobrint eines noves. Avui en dia un ordinador t’obre portes a fer moltes coses que abans no es podien fer. Amb una inversió de 4.000 o 6.000 euros es poden aconseguir coses que ara fa vint anys eren impensables. Hauries d’haver fet una inversió de molts milions de les antigues pessetes. La informàtica m’ha permès desenvolupar-me i m’ha fet guanyar molt de temps. No és el mateix estar-te en un estudi on et cobren les hores a 50 euros que estar a casa tranquil·lament. Pots treballar sense pressió i polir molt més les coses. Què et va atreure de les noves tecnologies? A mesura que vaig anar avançant en aquest camp se m’obrien un ventall de possibilitats sonores que fins llavors desconeixia. Jo venia d’una formació d’instrumentista. El que jo vaig veure com a alguna cosa nova és la unió d’aquestes dues disciplines. Són dos mons que normalment entren en conflicte. Els músics amb formació instrumentista no entren en el món de la música electrònica. I a l’inrevés passa el mateix. Parla’m del teu nou projecte, el disc que esteu gravant. Sempre m’han apassionat dos mons. El de la música per una banda i el de la lírica, la literatura, la poesia i el món de les arts en general. Jo tenia molt clar que en aquest projecte musical la part lírica havia de tenir molta força. El projecte s’ha gestat durant molts anys. Al llarg d’aquest temps he aconseguit reunir una sèrie de col·laboradors, gent amb la qual em sento molt bé treballant, amics i gent que està molt oberta a experimentar. No m’interessa tant dels músics que siguin uns virtuosos i sí, en canvi, que siguin gent oberta a explorar nous camins o que toquessin d’una manera diferent. L’Albert Seuba, un discjòquei de l’escena catalana de fa molts anys és potser el col·laborador més directe en aquest nou projecte. Compto també amb un instrumentista argelià molt lligat amb el món del Rai, Cheb Ahmoudi, que toca principalment la barbouka, el piano… El contrabaixista Sebastià Corbella i la cantant Mireia Farré també fan les seves aportacions al disc. La idea és la de crear una obra plena de textures sonores, molt atmosfèrica i que uneixi diferents disciplines. La col·laboració de Cheb Ahmoudi que ha treballat sempre amb instrumentació aràbiga és molt interessant. S’ha trobat amb un món nou per a ell, de la mateixa manera que ell em pot arrossegar al seu terreny. Si toqués amb músics de rock com he fet durant molts anys el resultat seria molt previsible. Ara puc compondre una cançó i, en arribar a l’estudi, allò, tot i que conserva l’essència, es transforma. Creus que els ajuntaments podrien habilitar espais per facilitar el contacte entre artistes i afavorir projectes d’aquest tipus? Jo crec que això seria genial. A més a més, és necessari per a moltes raons. Sempre diem que les coses haurien de ser millors. Moltes vegades es parla de solucions i aquesta en seria una. No es tracta que et donin subvencions, sinó de crear un escenari, un caldo de cultiu, es tracta de crear il·lusió. Molta gent que he conegut amb talent ha anat perdent la il·lusió perquè no ha trobat facilitats ni un entorn de treball. Els diners són importants, però de vegades hi ha coses que ho són més. El caliu, l’intercanvi d’idees. Pot ser que tinguis un veí que es dedica a alguna cosa que et podria ser útil i et podria obrir portes i tu no ho saps. Què n’esperes d’aquest nou treball? La idea és editar-lo nosaltres mateixos i bellugar-lo a través d’Internet. Si podem aconseguir una bona distribució, fantàstic. Sóc conscient que a l’escena estatal i catalana la música està mot estereotipada. Per aquesta raó la idea és, més que treure un bon disc en l’àmbit estatal, aconseguir un molt bon disc a escala internacional. Hem de trencar les barreres de la llengua. Per què la meva música no pot agradar a un finlandès, un japonès… Hem de trencar aquest prejudici que ens diuen que per tenir èxit en un determinat lloc hem de cantar en una determinada llengua. Si la música és prou interessant ja ens preocuparem d’esbrinar què diuen les lletres, de la mateixa manera que ho he fet jo amb música cantada en altres llengues i que m’interessava prou.
