“La flama és la vida més enllà i d’or perquè se suposa que ha de ser millor”
Màrius Blàvia, escriptor i professor de secundària des de fa 28 anys de Lleida tot i que afincat a Agramunt, acaba de publicar la seva última novel·la ‘La flama d’or’, que ja es pot adquirir per internet a la pàgina web de l’editorial El Cep i La Nansa. Al setembre es trobarà a les llibreries. Blàvia presenta una novel·la gòtica i fantàstica en la que parla sobre la vida i la mort.
Què hi trobarà el lector a ‘La flama d’or’?
‘La flama d’or’ és una novel·la a cavall entre la novel·la gòtica (de terror, amb elements medievals i fantasiosos, que es publicaven entre finals del segle XVIII i principis del segle XIX) i la novel·la fantàstica (on hi apareixen personatges immortals, hi ha la personificació de la Mort i el Mal...).
Què explica?
‘La flama d’or’ està contextualitzada a la ciutat de Lleida i explica la història d’un estudiant de medicina, Neftalí Miravall, la família del qual era amiga de la família Torres (Màrius Torres, Humbert Torres...). Així, com la família Torres, la família Miravall pertanyia a una mena de barreja entre ciència i religió que s’anomenava metapsíquica, molt habitual a la Lleida dels anys 20 i 30. Eren bàsicament espiritistes, ells creien que Jesús era un home molt important però que no era fill de Déu, també pensaven que l’ànima és immortal.
Entre els personatges que hi apareixen hi ha el mateix poeta Màrius Torres. De fet, el protagonista, Neftalí Miravall, té una existència paral·lela a la de Màrius Torres. És un noi a qui també li se li mort la mare, té un pare que és un metge important i té interessos polítics... Si Torres volia ser poeta, Miravall pretenia ser novel·lista...
Així doncs, és una novel·la fictícia o real?
És totalment fictícia tot i que de forma esporàdica hi apareixen personatges que van existir realment. La família Miravall és inventada però és molt possible que hi haguessin famílies amics dels Torres que fossin metges, metapsíquics i que practiquessin l’espiritisme, com ja és conegut de la família de Màrius Torres.
Per què apostes per aquests elements fantasioses i relacionats amb la immortalitat?
Aquesta és la cinquena novel·la que publico i totes, ja és marca de la casa, tenen elements fantasiosos amb personatges que moren però que no acaben de morir, amb personatges que han mort però que tornen a aparèixer... En altres novel·les, per exemple, apareixen també personatges de l’època com Jaume i Magí Morera. Tinc cert interès en explorar la Lleida del primer terç del segle XX.
Com ha estat el procés d’elaboració del llibre?
Molt llarg, he tardat 6 anys en escriure ‘La flama d’or’ tot i que no hi he treballat cada dia, ho he fet de forma bastant esporàdica. Aquell lema dels llatins: ‘Nulla dies sine linea’ (‘cap dia sense una línia’) no l’he practicat. També he de dir que professionalment no em dedico a escriure sinó que sóc professor de secundària a l’institut Ribera del Sió d’Agramunt i el dia a dia no em permet dedicar molt temps a escriure.
N’estàs content del resultat?
Sí, bastant. De fet, la dedico a una escriptora que viu a Lleida però que és de Cervera, Rosa Fabregat, perquè som amics des de fa anys i sempre ha tingut interès amb el que faig. Sempre m’ha llegit, m’ha animat…
A qui va dirigida la novel·la?
‘La flama d’or’ és per aquelles persones que alguna vegada s’han preguntat: Existeix Déu?, Hi ha vida darrere la mort?, Qui sóc jo? La novel·la planteja aquestes preguntes i en certa manera les respon. El protagonista es fa aquestes preguntes i al final arriba a conclusions, que jo crec que són personals però al mateix temps són extrapolables a qualsevol persona.
Per què ‘La flama d’or’?
Això t’ho explicaré amb una dedicatòria que he afegit al començament del llibre del poeta Màrius torres que diu: ‘Quan seràs mort encara faràs créixer una flama’. Per tant, la flama és la vida al més enllà, i la flama d’or perquè la vida després de la mort se suposa que ha de ser molt millor que aquesta.
Alguna curiositat?
Bé, la fotografia de la portada és de l’arxiu familiar. És una foto on es pot veure la Seu Vella de Lleida i forma part de l’arxiu de la meva família ja que no acabàvem de trobar cap fotografia que ens acabés de convèncer.
Durant la teva trajectòria literària has escrit ja cinc novel·les. Pots fer-ne un petit resum?
Sí, l’any 1995 vaig publicar ‘L’illa dels morts’, inspirada a Cervera i guardonada amb el Premi Literari de Novel·la Breu Ciutat de Mollerussa.
El 1997 vaig publicar ‘La llum de l’abisme’, conceptualitzada a la Lleida de principis del segle XX. Tracta sobre un amor impossible que acaba fatal, com tots aquests amors.
L’any 2004, també a la Lleida de principis del segle XX, vaig publicar ‘Estirp d’homes lliures’. Aquí hi apareixen intel·lectuals de l’època.
El 2010 va arribar ‘Dreceres al bosc’, aquesta passava a Agramunt i hi havia elements autobiogràfics. Un professor que tota la vida havia admirat un escriptor determinat que només havia escrit una novel·la, i el protagonista vol saber-ne el motiu.
Entremig vaig publicar un dietari que es deia ‘El viure secret’, aquest l’any 1999.
Com ha evolucionat aquesta trajectòria?
Suposa que la primera novel·la tenia defectes de fàbrica, defectes com ser molt espontani, ser poc tècnic, utilitzar un llenguatge massa rocambolesc, difícil i barroc. Això en les primeres novel·les passava.
