Laura Castelo: «És una història real, que m’ha passat a mi i que volia explicar, perquè penso que és un fet que moltes famílies experimenten» | L’Entrevista

Redacció | Foto: Laura Castelo

Laura Castelo, una jove de 24 anys originària de la Seu d’Urgell, va estudiar el batxillerat artístic escènic per a després cursar un cicle de fotografia. Finalment, va decidir emprendre la seva carrera com a directora de cinema, i iniciar-se dins del món audiovisual, i va obtenir una Diplomatura cinematogràfica a ECCIT

Pregunta. Què és per tu el cinema? 

Resposta. Per mi el cinema és un altaveu en forma d’art, és la meva via per transmetre històries i missatges que vull explicar, i on la gent es pugui sentir reflectida o empatitzar amb els personatges. Bàsicament, que experimentin diferents sentiments, ja siguin ira, ràbia, alegria, tristesa… i que a més a més reflexionin, sobre el missatge que transmet l’obra. 

A més, penso que amb el cinema la gent pot descobrir coses que desconeixia, o que ja coneixia, però des d’una altra perspectiva. Podríem dir que el cinema aporta diferents visons de temes que potser ja coneixes, però que mai no t’havies parat a mirar-les des d’altres punts de vista. 

P. Quan vas descobrir la teva passió per aquest? 

R. Recordo que quan tenia 10 anys el primer que feia quan sortia de l’escola era anar a fer fotos i vídeos a les coses que més m’agradaven del meu entorn. Quan estava amb les meves amigues, sempre els hi demanava que fessin d’actrius mentre jo les dirigia, inventant-me sèries i pel·lícules. Uns temps més tard vaig fer el meu propi canal de YouTube, on penjava muntatges amb altres pel·lícules, com per exemple tràilers diferents dels originals, creant una nova pel·lícula a partir d’una altra que ja estava feta. I, també, des de ben petita també m’ha agradat escriure explicant històries. Bàsicament, és una cosa que ha crescut amb mi, no l’he descobert, i que he anat desenvolupant a poc a poc.

P. He llegit que has participat en el making-of de la pel·lícula d’Alcarràs, ens podries parlar d’aquesta experiència?

R. Va ser increïble poder treballar en una pel·lícula com Alcarràs, ja que era la meva primera vegada treballant en una producció professional. Vaig poder conèixer de primera mà com es treballava en aquest tipus d’obres. I sobretot, em va fer molta il·lusió poder treballar amb una de les meves directores referents del territori, Carla Simón. Va ser una experiència molt enriquidora.

D’altra banda, justament en aquell rodatge vaig conèixer una de les actrius que més tard protagonitzaria el meu primer curtmetratge. 

P. A banda d’Alcarràs havies participat abans en altres produccions audiovisuals?

R. Sí que havia participat en altres produccions audiovisuals, però no de pel·lícules. Havia treballat com a ajudant d’art en la producció d’un videoclip de Sidonie, anomenat Covid, i més tard vaig produir i dirigir un videoclip de Koers, que es diu El teu amor.

P. ‘Un pessic de mel’ ha sigut la teva última obra, podries explicar la seva sinopsi?

R. És la història entre una mare i les seves filles que tenen dificultats per viure a causa de la seva situació econòmica. Davant la seva crua realitat descobriran el valor dels petits moments per a ser felices i convertint-los en pessics de mel.

És un curtmetratge que vol visibilitzar la ‘pobresa severa’ que viu el nostre país, podríem dir que és un critica al sistema capitalista en què vivim.

P. D’on sorgeix la idea de gravar aquest curtmetratge?

R. És una història real, que m’ha passat a mi i que volia explicar, perquè penso que és un fet que moltes famílies experimenten. El missatge és que els diners no ho són tot, i que la felicitat també es pot aconseguir amb els pessics de mel de la vida, és a dir, els petits detalls.

D’altra banda, pensava que era necessari parlar d’això, perquè tot i que moltes famílies viuen aquests fets, no se’ls brinda suficient ajuda i això hauria de canviar. I, a més, per mi ha sigut un alleujament exterioritzar aquesta història, ja que era un sentiment que portava a dins que d’alguna manera volia treure. 

P. Creus que és una temàtica poc treballada o que se li hauria de donar més visibilitat?

R. No crec que sigui una temàtica poc treballada, de fet hi ha moltes pel·lícules que la tracten, però sí que no n’he vist gaires que es desenvolupin aquí a Catalunya, tot i això, penso que donar visibilitat sempre és una cosa bona. 

P. Ens podries dir quin significat té el nom de la producció?

Per mi un pessic de mel és sinònim d’un petit moment de felicitat, ja que per mi la felicitat és una sensació de dolçor i pessic és una cosa petita. En el curtmetratge representa que les protagonistes sempre troben petits pessics de mel, encara que el seu entorn en general sigui una mica amarg.

P. Ara que pràcticament ja podríem dir que formes part del món del cinema, quines dificultats t’has trobat?

R. Jo ara mateix acabo de finalitzar la carrera universitària i, per tant, no conec el món del cinema amb profunditat.

Potser el que m’he trobat ara com ara és que fa poc vaig rebre una oferta de treballar en la producció d’una pel·lícula a Barcelona, però com a meritòria, és a dir, sense ser remuneració. A mi m’encantaria poder acceptar, però jo no visc allà i, per tant, hauria de traslladar-me a Barcelona sense cap mena d’ingrés.

Bàsicament, el que veig és que en molts casos, quan acabes de començar t’agafen com a meritòria, i si el rodatge és en una localitat lluny d’on vius, hi has d’anar a viure per treballar en aquella producció, i si no tens els recursos suficients, perds l'oportunitat.

I, per un altre costat, també penso que hi ha una gran falta d’oportunitats per la gent jove que acaba de sortir de la carrera de cinema per a poder impulsar nous projectes, per tal que es puguin acabar de desenvolupar i fer realitat.

P. Creus que el fet de ser una dona et complica la trajectòria?

R. Tinc la certesa que això està canviant, encara que crec que continua sent complicat. Jo no puc dir gran cosa, ja que encara no he entrat plenament al món laboral del cinema professional, però de moment a mi, el fet de ser dona, no m’ha frenat cap projecte ni m’ha dificultat res. Sí que penso que avui en dia hi ha moltíssimes més referents dones en les produccions de cinema, però encara hi ha molta feina per fer, ja que si et mires el llistat dels nominats a festivals i premis, veuràs que la majoria són homes.

P. Com definiries el teu estil?

R. De moment el que podria dir del meu estil és que aborda sensibilitat, senzillesa, vida i infantesa. Potser remarco molt la infància, perquè hi ha alguna cosa en la psicologia infantil que em desperta un gran sentiment d’interès. Gairebé en totes les produccions que he dirigit o escrit hi ha representada la infantesa. És una etapa molt complexa que m’agrada molt, i que gaudeixo molt explicant. Penso que això és degut a que durant la meva infància vaig viure moments on em vaig sentir molt vulnerable, i que m’han quedat molt marcats, i d’alguna manera sempre vull que hi hagi un referent d’aquella etapa en les meves obres.

A més, m’agrada molt emfatitzar els petits detalls quotidians de la vida, perquè considero que són els moments que ens fan tirar endavant.

P. Quines són les aspiracions de la Laura Castelo a escala professional?

R. Ara per ara, m’agradaria treballar en l’escriptura del guió d’un llargmetratge i poder dirigir el seu rodatge, és a dir, ser la directora d’un llargmetratge escrit per mi. I, també m’agradaria tornar a col·laborar en el rodatge de pel·lícules professionals.